Intervenció Pere López en el debat monogràfic sobre polítiques socials

Voldria començar un debat (important com el d’avui) amb algunes frases que potser aquestes ens ajudaran a posar-nos en la predisposició necessària per afrontar-lo. I més després d’escoltar fa una estona el fred, hermètic  i impersonal discurs del ministre.

“Una nació no ha de jutjar-se pel tracte als ciutadans que es troben en una millor posició sinó per com ho fa amb els que tenen menys o fins i tot no tenen res” (Nelson Mandela)

“La humanitat d‘ una societat es mesura pel tractament que dóna als més febles, sobretot quan es tracta de gent gran i de persones malaltes”

D’aquesta segona frase, em permetran no els diré,  de moment, qui l’ha pronunciat.

I també començo amb una reflexió manllevada de la conferència organitzada el passat divendres relativa a l’empatia dels legisladors i governants. La reclamava un dels conferenciants, que els membres comissió socials suposo que recorden, i sobre la qual hi tornaré més tard.

Per què hem demanat celebrar aquest debat? Quines són les nostres pretensions? Amb quin ànim l’encarem? Volem que quedi clar que l’afrontem amb ànim constructiu i, sobretot, amb voluntat d’aportar llum, dades i elements de reflexió. I, també, amb l’esperança de trobar ganes de debat i d’interlocució positiva.

Perquè realment la única motivació d’aquest debat és la de trobar la forma de revertir, de solucionar, de donar sortida a situacions que ens semblen injustes i que ho són, justament, amb aquells que han de merèixer més atenció dels poders públics: gent gran, persones amb diversitat funcional, persones malaltes i persones que per alguna circumstància demanen d’una especial atenció com ara infants, víctimes de violència de gènere,...

No venim avui aquí (i això també hi volem manifestar des del primer moment) amb la intenció de demostrar  si teníem raó en certes qüestions ni d’entrar en un camp de batalla ni en un debat numèric de grans xifres de qui ha fet més o ha fet menys quan governava i altres discussions que no vagin en la línia d’aportar solucions efectives a aquells que realment les mereixen i les necessiten.

També cal dir que el defensarem avui no són només les nostres opinions; sinó que estem actuant també com corretja de transmissió del que es demana i reclama, per exemple, des de la Federació de les persones grans, pel representant de la gent gran al consell d’administració de la CASS i, també, (si més no en part) per les associacions del país i pels seus directius i responsables.

Unes opinions que no sempre es verbalitzen (també és veritat); però és que existeix força recança (per no dir por en alguns casos) dels integrants de les mateixes a parlar en públic i expressar les seves opinions lliurement i sense represàlies; un element, senyor ministre, que també us hauria de preocupar.

Venim com deia amb la voluntat d’aportar llum, dades i números; hem fet un seguiment del desplegament de la nova legislació, hem efectuat demandes d’informació i avui és el dia en què entenem que cal que aquestes es facin públiques siguin conegudes i en puguem debatre. 

En definitiva, doncs, venim en recerca de debat per solucionar les coses amb la tranquil·litat que ens dóna el convenciment que el que avui defensarem, argumentarem i exposarem són qüestions de justícia.

I m’agradaria referir-me aquí a les paraules (i prometo que aquesta serà de moment almenys la darrera cita) que va pronunciar fa uns dies la candidata a la presidència dels Estats Units, Hillary Clinton, en un discurs complicat com és aquell que va fer després d’unes eleccions quan les coses que no han sortit com es voldria. Deia, dirigint-se als seus col·laboradors i companys de partit, “aquesta derrota és dolorosa; però sobretot mai deixeu de creure que la defensa del que és just val la pena; sempre val la pena”.

Aquesta és la nostra predisposició; i m’agradaria pensar que està alineada amb la del Govern.

Esperem que el grup parlamentari vingui amb ganes de debatre i poder-nos centrar en les resolucions que es tractaran demà que, finalment és el més important d’aquesta doble sessió en la mesura que aquestes puguin suposar una millora a la situació dels nostres conciutadans.

Nosaltres no tenim pas tancades (en el sentit de redactat definitiu) les nostres propostes a l’espera, amb il·lusió, d’aquest debat.

Hem escoltat, però, fa una estona una intervenció que, per una banda, ens ha semblat freda, distant i allunyada de les veritables preocupacions dels ciutadans, coma a mínim d'aquells que tenen més dificultats.

Per l’altra. una actitud que podríem catalogar de gairebé negacionista; o potser sense el gairebé.I és que és molt difícil debatre amb un negacionista o (fem-ho una mica més suau) amb algú que s’instal·la en posicions negacionistes. Els posaré un exemple que crec que resulta prou entenedor i que, a més, és també d’actualitat ara que s’ha celebrat la COP 22 a què han assistit membres del Govern i companys consellers.Oi que era molt difícil (per no dir gairebé impossible) acordar mesures amb aquells països o millor dit amb els seus representants que negaven l’existència del canvi climàtic?

Fetes aquestes primeres consideracions potser és el moment de donar algunes de les dades que penso ens han de permetre centrar el debat:

La pensió mitjana a Andorra és de 600 euros/mes (inferior a França i a Espanya, que és un país amb menys riquesa i amb salaris més baixos). Més del 85% de les pensions són inferiors a 1.000 euros (8.254 de 9.647). Es pot realment mantenir que a Andorra les pensions no són baixes?

Avantguarda

Vostè em pot dir que aquestes són totes les pensions que s’han donat al llarg de la història però també sap perfectament que amb la Llei del 2008 es van incrementar les pensions més baixes i que, ràpidament, es van afanyar a modificar-les (una modificació que també va comptar amb els vots favorables d’SDP).

I ara amb la nova Llei ens trobem amb persones que ha cotitzat més de 40 anys que cobren una pensió de misèria. Per exemple; 488 mesos cotitzats i una pensió de 581,11 euros; 508 mesos cotitzats amb una pensió de 715 euros; o per 486 mesos, una pensió de 706 euros. Les pensions inferiors al salari mínim s’han reduït de mitjana (cada cas és particular) aproximadament un 25%.

Convé que retinguin, membres del Govern, membres del Consell, representats de les entitats, professionals dels mitjans de comunicació, aquest percentatge del 25%. Ens el retrobarem tot sovint. El podríem anomenar “l’efecte DA” en matèria de polítiques socials: el  menys 25%.

Unes retallades que, com deia,des de DA persisteixen a negar.

I saben quin pot ser el cost de garantir aquesta pensió equivalent al salari mínim? Doncs (segons els nostres números) menys de 500.000 euros cada any.

Vostè ens ha dit que en alguns casos (en alguns casos) aquestes pensions es complementen pel complement no contributiu que paga el Govern; per la pensió de solidaritat. Anem per parts; només en alguns casos i sempre després d’un exhaustiu examen de les finances personals i de tot l’entorn familiar (fins al segon grau).

I aquí arribem a un punt fonamental; aquest més ideològic que numèric: Què són els drets de les persones? I quina és la seva concepció? Els drets humans (evidentment) tenen la consideració d’inalienables. Quan una persona té un dret, el té. Quan aquest dret és suplantat per una forçada i forçosa solidaritat, aquest dret es treu i, a més,se situa la responsabilitat de l’Estat en un segon plànol.

Té o no té dret una persona que ha treballat 40 anys a cobrar una pensió de 960 euros?Cal que es pronunciïn clarament; té el dret o no el té? Què menys, diria jo!!

I convertir part d’aquest dret en una prestació que s’anomena pensió de solidaritat és convertir un dret en caritat; i haver de demanar, de  justificar –una demanda que arriba a més enllà de l’àmbit de convivència- per aconseguir una cosa que és teva (o que almenys ho hauria de ser).

Però és que, a més, no tothom hi arriba (i les xifres ho demostren clarament). Alguns no poden o alguns no volen mostrar tota la situació familiar fins al segon grau. Cada família és un món i no podem interferir en aquesta realitat amb la alegria i l’impersonalisme amb què ho vol fer DA. S’està perjudicant econòmicament molta gent amb situacions que poden arribar a esdevenir gairebé vexatòries.

Un país que no té diners per garantir aquestes pensions no els pot tenir per altres actuacions milionàries i/o faraòniques. Hi ha un greu problema. No podem permetre per més temps les pensions que es situen entre el 50 i el 100% del salari mínim. I en aquest sentit formularem una proposta de resolució, de la qual estem disposats a parlar i a acabar de redactar i de debatre tant amb el Govern com a al resta de grups parlamentaris si en comparteixen la preocupació

I no ho diem només nosaltres sinó que ho diuen també alguns informes elaborats pel propi Govern. A més es tracta d’una  situació que suposa una clara i flagrant discriminació de gènere, ja que habitualment, al llarg dels darrers anys, qui ha tingut més probabilitat de tenir salaris baixos amb jornades no sempre complertes són les dones. I per tant qui s’està trobant amb pensions de 500 i 600 euros són habitualment dones a qui vostès estan situant a la cua de les demandes de beneficència després de treure’ls un dret.

Ens voldríem referir a continuació a les pensions d’invalidesa i novament per donar unes xifres que pensem son d’interès públic. L’import mig de les pensions d’invalidesa avui a Andorra és de 602 euros; 602 euros! L’import mitjà de les invalideses concedides l’any anterior a l’entrada en vigor de la seva modificació (i d’SDP  disculpi senyoraSílvia Bonet) de la llei  va ser de  687 euros, un import superior a la mitjana de les pensions concedides que vostès es van afanyar a retallar fins a que l’import mitjà és avui en dia de 583 euros

Així doncs la modificació de la llei ha comportat una reducció mitjana de les invalideses de gairebé un 15% de forma agregada-

Comparant allò que és més comparable;  les pensions de malaltia s’han reduït un 27% de mitjana (superior fins i tot al 25%); s’han reduït de 840 euros a 610 euros de mitjana.

Una majoria de les persones que es veuen afectades han de recórrer al complement no contributiu, que fa pujar la pensió fins al 80% del salari mínim o fins al 40% del salari mínim segons la tipologia.

Penso que és bo recordar quan es donen aquestes dades i aquestes xifres que cal posar-se en la situació de totes aquestes persones. Un jove amb invalidesa es pot quedar amb un pensió de 200, 300 o 400 euros que es complementarà fins a 800 com ajuda social i que l’obligarà a accedir a altres ajudes segons el seu entorn. I això per a tota la vida! Per això, proposarem un increment d’aquest complement perquè arribi fins al 50% i al 100% del salari mínim .

Aquí deixi’ns que ens esplaiem una mica sobre el negacionisme al que ens hem referit abans. I en concret en relació a les retallades negades pel senyor ministre en no li sabria ben bé en quants cops. Potser vostè ens podrà ajudar; 10, 12, 15....li he sentit en roda de premsa, entrevistes en premsa, a la televisió pública, en reunions amb col·lectius...

És obvi i evident que va haver-hi retallades; ara a més és una qüestió objectiva com hem demostrat i seguirem demostrant al llarg del debat d’avui.

I a més a més; quina era sinó la motivació per modificar la lleisinó la de retallar prestacions? La memòria econòmica del projecte de llei és la millor de les proves i evidències. En la mateixa s’inclou un annex amb una llarga llista d’estalvis que per a la CASS suposen determinades modificacions. És de calaix que si la CASS estalvia els ciutadans reben menys i, per tant, és una obvietat que hi va haver retallades. I que aquestes van ser significatives; al voltant del 25%de forma generalitzada i una mica superiors, fins i tot, en alguns casos com acabem de veure amb les pensions de malaltia comuna. I que a més aquesta en va clarament la voluntat política dels que la van impulsar. I tot això sense donar dades, amb una ocultació més que evident de la informació, quan aquesta hauria de ser pública i  de l’interès general.

Avui donarem (i es donaran) més dades sobre política social que la que s’ha donat en anys. dades que no dóna vostè senyor ministre, que s’han obviat en els debats d’orientació política i que no em sabut veure en les pàgines web del seu ministeri.

Més exemples!! De retallades efectives de la modificació de la llei de la CASS. En aquest cas les baixes de llarga durada de malaltia professional, que es van retallar en un 25%. (Facilita molt el volum de dades que avui es debatran que els percentatges siguin sempre el mateix; 25%),

Les baixes de llarga durada en els casos de malaltia professional van passar de rebre el 80% del salari al 60%. A més les baixes de més llarga durada estan més penalitzades que les de curta durada. Per quina raó? Quin sentit té? No passa enlloc; almenys a França, Espanya o Portugal, països dels quals hem analitzat la situació.

Qui té una baixa de llarga durada és una persona malalta, que necessita medicamentsi/o tractaments. Quin és el sentit de penalitzar-les? Què és el que es persegueix amb aquesta decisió?Perquè se li retalla la seva prestació?

No es pot en cap cas intentar solventar els malfuncionaments dels sistema sanitari a càrrec de la qualitat de vida i la dignitat de les persones que estan malaltes. I molt menys en aquelles que pateixen una situació tan dolorosa per a elles i per a tot el seu entorn com ho és una malaltia de llarga durada.En aquest sentit també farem una proposta de resolució per no penalitzar les malalties de més llarga durada.

Aquestes retallades (i d’altres) s’han argumentat sota la base de la manca de sostenibilitat del sistema. Oi?Al nostre entendre si hi són aquests problemes (els de sostenibilitat) no es pot fer pagar només als que menys tenen. Si hi ha dificultats econòmiques, si el sistema té problemes de sostenibilitat aquests han de ser-hi per a tots, no?

I en tot cas el que no podem acceptar (el que almenys nosaltres no poden acceptar) és que els ajustos afectin només els que menys tenen i que aquests no disposin dels mínims que han de garantir una vida amb dignitat.

Atacant els més febles és obvi que no es solucionen els problemes de sostenibilitat del fons de reserva; i, en canvi, es fa patir i es posa en situació de precarietat a moltes persones.

No van posar damunt de la taula propostes com ara la feta pel seu anterior president del consell d’administració. Tampoc es va acceptar l’esmena presentada pel PS en el seu moment. Creiem que és imprescindible i que ja no pot esperar més que els responsables de la gestió del fons estableixin de forma clara quines mesures cal prendre i sobretot quan cal que es prenguin. Prou de discursos!. Exigim propostes d’actuació clares i clarament marcades en el calendari.En aquest sentit  entrarem una proposta de resolució per tal de que en un període de tres mesos el consell d’administració de la CASS (que acaba de rebre un estudi actuarial actualitzat pel que sembla) posi negre sobre blanc i de forma clar les mesures necessàries i el calendari en que entenen que cal prendre-les per garantir la sostenibilitat del nostre sistema de pensions.

Un problema que no es solventa ni amb estudis actuarials, ni amb articles als mitjans de comunicació, ni amb declaracions més o menys altisonants ni generant por.

Un altra situació que pensem una molt seriosa reflexió és l’impacte que té l’exigència de cotització de 60 mesos dels darrers 72 mesos. Això està portant a què bastants ciutadans estiguin perdent tots els seus drets després en molts casos de molts anys de cotització i està afectant a pensions com ara les de viduïtat, però també a invalideses i d’altres. Ens ho ha sigut apuntat tant des de diferents col·lectius com des de la federació de la gent gran.

Proposem que es tingui dret a les prestacions sempre que s’hagi cotitzat un número d’anys i que es retiri l’obligació de cotització de 60 mesos dels darrers 72 que tantes situacions injustes està provocant.

En relació a la cartera de serveis regulats per la llei de serveis socials; hi ha dues qüestions principalment que mereixen els nostres comentaris. La primera és l’existència d’una sèrie de serveis que l’Estat no garanteix i que la seva prestació requereix de “no s’acabi” el pressupost. Expliqui’ns si us plau aquest concepte. Què vol dir  que els serveis d’atenció domiciliària, de teleatenció domiciliària o l’acollida d’infants i adolescents (entre altres)  no estan itinieradirs?

Al pressupost hi ha tot un llistat de partides ampliables (perquè tothom ens entengui partides que l’Estat ha de garantir encara que el previst s’esgoti) i en canvi no ho fan amb aquestes serveis socials. Aquest fet suposa una degradació com a serveis de segona categoria respecte d’altres despeses i actuacions públiques. Farem una proposta de resolució en el sentit de que totes les prestacions definides en la llei tinguin el caràcter de garantit; és a dir no es puguin veure afectades per les limitacions pressupostàries.

El segon element és el de concepte de les persones i familiars obligats per llei a assumir tot o part del cost dels serves socials que es poden rebre en funció de la situació econòmica de l’entorn familiar fins a segon grau, una situació a la que ja m’hi he referit abastament abans, que denigra les persones i els seus drets.

I un fet addicional és també la complicació dels tràmits per efectuar les demandes de prestacions i demandes socials; així com la dificultat d’accés als serveis de benestar, la manca d’orientació i explicacions clares des de la CASS.

També cal esmentar els terminis llargs en la concessió d’algunes ajudes, els retards en alguns pagaments, i fins i tot, convocatòries...; en relació a tots aquests aspectes també entrarem una proposta de resolució.

Un element que també volem posar sobre la taula i reflexionar-ne és la situació en què es troben els autònoms pel fet de que per les prestacions socials que cotitzen ho fan per un 22% i, per tant, a les ja baixes pensions, prestacions, remuneracions en casos de baixa cal restar-hi gairebé, en el cas dels autònoms, un quart de les mateixes.

És coneguda la demanda social tant per part  de treballadors com de jubilats que cal augmentar el salari mínim fins almenys el 50% del salari mitjà. Aquest és un compromís internacional d’Andorra que, per nosaltres, ha de ser tant important com els adoptats en el camp financer o en el camp de l’homologació fiscal.

El cost per l’Estat d’aquesta mesura és tan sols de poc més de 400.000 euros (sobretot si el comparem amb alguns dels projectes faraònics del seu Govern) segons una resposta que vostè mateix em va donar.

En relació a les polítiques de treball volem felicitar-los per la reducció de l’atur i pels programes de foment de l’ocupació i de foment de a contractació.

En quant al foment de polítiques públiques d’igualtat vostè ens ha parlat molt del llibre blanc una iniciativa que celebrem; creiem escaient recordar que és un projecte ideat, impulsat i co-finançat des del Consell General. Tot i la importància del Llibre blanc, no hem de perdre de vista que el que estem tractant avui són lleis ja aprovades que reconeixen drets específics tant a nivell individual i col·lectiu i tampoc podem obviar el que molts economistes han demostrat (i de forma particularment destacada per part del premi Nobel d’economia de l’any 2015, Angus Deaton) que els dos factors principals que generen desigualtat (i que cal combatre doncs en la lluita per la igualtat) són els ingressos econòmics i l’accés a la sanitat.

Del primer dels aspectes ja hem exposat en quina situació de precarietat econòmica es situen avui alguns pensionistes, persones malaltes amb ingressos baixos i receptors de prestacions socials i pensions d’invalidesa.

En relació al segon punt no ens estendrem avui però no podem obviar que en aquest àmbit també es generen desigualtats i situacions injustes que cal resoldre. Mentre alguns (pel que sembla) utilitzen amb abús els recursos altres ciutadans no poden ni anar al metge ni tan sols fer-se una analítica; simplement perquè no la poden pagar. L’any 2013 van anunciar amb motiu de la festa magna la implantació del règim del tercer pagador que també ha estat promesa pels dos ministres posteriors.

Aquesta serà una altra de les propostes de resolució que presentarem avui; no hi pot haver més excuses per demorar una proposta que únicament té un efecte financer pel Govern.

També volem plantejar la inclusió de tractaments com el de la podologia per la gent gran (100.000 euros) o la situació de patologies com ara la fibromiàlgia.

Finalment, i no per això menys important, em voldria referir a mancances en determinades polítiques públiques. No existeix una oferta educativa per a persones amb diversitat funcional quan superen els 18 anys i en alguns casos a partir dels 16. No existeixen itineraris formatius per persones amb les que s’ha treballat bé i amb qui s’ha assolit un important grau d’integració i de motivació quan arriben als 18 (o als 16). No tenen cap continuïtat i entren en una fase d’estancament, d’absència de projecte, de desmotivació i en alguns casos fins i tot de depressió.

I aquesta és una situació que ha estat exposada reiteradament al ministre d’Educació juntament amb altres propostes educatives per col·lectius desafavorits i no ha mostrat cap mena d’interès i en tot cas no hi ha hagut cap actuació en concret.

També diuen els informes del Govern hi ha una notable absència d’oferta d’oci adaptat a persones amb diversitat funcional.

L’accessibilitat mereix un capítol apart. No només perquè no hi ha avenços i el problemes de mobilitat i accessibilitat tant en via pública com en edificis són importants sinó que fins i tot aquesta arriben a ser-hi en equipaments públics. No hi ha un pla d’actuació definit per anar eliminant progressivament barreres arquitectòniques.

I manca sensibilitat; l’any passat sense anar més lluny no van tenir massa problema en rebutjar una esmena al pressupost que proposava augmentar la dotació pressupostària per a millorar l’accessibilitat tant en equipaments com en punts estratègics de la via pública.

L’atenció domiciliària (segons s’apunta des d’informes elaborats pel propi Govern) presenta deficiències alhora que hi ha el repte major de l’atenció a la dependència; una qüestió sobre la que sabem que hi estan treballant. Sap també que vam demanar l’estudi de la dependència i que hi ha molta feina per fer; una situació que a més ara es complica una mica amb la certa indefinició actual de qui presta els serveis causada (no només en aquest àmbit si se’m permet) pels dubtes sobre com quedaran les competències entre comuns i l’administració central.

Quant a temes d’infància fa anys que organismes internacionals (entre ells UNICEF) ens demanen la constitució d’un pla d’atenció a la infància, un pla sobre el que no en tenim cap novetat (almenys que ens consti).

Està més que demostrat que en situacions de crisi i de precarietat d’alguns serveis socials (com les que tenim) els infants es situen en situacions de risc i que aquestes poden derivar cap a greus problemes de tot tipus amb els anys.

En relació a la violència vers les dones calen més recursos; materials, humans, potser també d’espais d’acollida.Hi ha mancances de personal format i cal estendre l’horari o modificar els protocols del telèfon d’assistència.

Darrera pregunta: el que avui hem proposat és sostenible?

Pensem que ha quedat perfectament demostrat al llarg de la meva intervenció i de les xifres que he donat i també d’algunes dades donades pel propi Govern que la resposta és que sí. Que el que és proposa que és sembla de justícia és alhora perfectament possible a nivell financer i pressupostari; és només una qüestió de voluntat i de prioritats.

Mirin; un país que gasta el que gasta en rotondes, que enquitrana cada any el que enquitrana, que té en cartera construir varis (3 almenys) edificis emblemàtics, molt costosos no pot tenir part dels seus ciutadans en la situació en què estan; és una falta de respecte al que ha de ser el primer en polítiques públiques: les persones.

Fent un símil (i salvant les distàncies) seria com que en una família se sopés amb vi bo cada dia i s’obrís xampany francès de quant en quant però que a l’hora del sopar no hi hagués iogurts o bistecs a la nevera per als nens(és només una imatge i cridar la seca atenció el que pretenia).

La solució és fàcil; ben fàcil.

Potser el senyor ministre (si vol) ens pot ajudar a fer els números; i veure (per exemple) amb quin percentatge de la partida de fons d’Andorra Telecom que es destina al pressupost del Govern es podria donar cobertura a les propostes justes i raonades (al nostre entendre) que proposem avui. Que estaríem parlant?D’un 15%, d’un 12% de la partida?. Vostè té segur més informació que nosaltres.

Realment si no hi volen fer front és únicament perquè no ho volen o perquè realment potser en el fons pensen que una part dels nostres conciutadans no tenen dret a uns ingressos mínims, a unes prestacions socials en casos de dificultats o de malaltia o a poder accedir als serveis sanitaris que els permeti una vida digna.

Moltes gràcies senyor síndic. Espero que aquesta tarda tinguem un noble debat i sobretot unes productives conclusions extretes del mateix que ens puguin materialitzar demà en propostes de resolució.