Cultura

Si a les darreres entregues en aquest espai d’opinió he parlat consecutivament de les relacions entre economia, política i cultura, avui m’agradaria contemplar les tres dimensions com una totalitat, com un sistema. 

 

Unes notes aclaridores. Hom se sorprèn en més d’una ocasió de l’ús del mot ‘antisistema’, que gaudeix d’un etern retorn promocionat, en moltes ocasions, per la producció de notícies. Antisistema s’ha convertit en adjectiu fàcil i generalitzador quan es bateja un grup de persones del qual només es té notícia de l’acció però no del fonament. De l’altra banda es dóna una raó igual de vaga quan es diu que dels mals de la societat en té culpa, precisament, el sistema. I així l’abstracció trobarà manifestacions capricioses allà on l’interlocutor decideixi, ja els hagin dut a terme un grup d’antisistema, ja consideri aquest grup que actuava contra un tot culpable i fugisser. 

 

El que tractaré de posar sobre la taula en aquesta locució, però, és com la combinació de les tres dimensions enunciades al principi té manifestacions concretes en una forma general de funcionament, en un sistema. S’ha de tenir en compte que aquesta és una aproximació.

 

En primer lloc l’economia. El model andorrà és un model d’economia de serveis, una economia completament terciaritzada, centrada, ara mateix, en tres grans sectors: comerç, hoteleria i banca i productes associats. Això no és cap secret. Tampoc es pot oblidar a l’administració pública, determinant en quant a les manifestacions en la dinàmica laboral i que tant present es troba al debat públic a hores d’ara. La construcció ha estat i continua estant un sector notable. No som pas una excepció si es contempla la resta de països europeus, especialment l’exemple espanyol. Aquí el que m’importa destacar es com aquesta configuració és el que determina, en darrera instància –i subratllo, en darrera instància–, els nostres comportaments, formes de fer i opinions a l’esfera pública i la distància entre aquesta i l’esfera de la vida privada. El temps del treball determina el temps que podem dedicar-li a l’activitat pública. Només aquesta evidència ja ens dóna una idea central quan parlem dels factors de la desafecció política, per exemple.  

 

En segon lloc, la política. Ens hem acostumat a circumscriure el fenomen de la política a les seves institucions. La configuració institucional andorrana ha estat lligada amb força i històricament al model econòmic de cada època. La noció de patrimoni continua sent important, i més encara la de patrimonialització. Recordem que el sufragi censatari existí de forma efectiva fins el 1933 –any en que el dret de vot s’amplia a tots els homes majors de 25 anys–, per exemple. De la mateixa manera les successives reformes “des de dalt”, des de la Nova Reforma fins a la Constitució de 1993, negociada a tres bandes entre els dos coprínceps i els representants andorrans, en una època i un país en que la nacionalitat podia considerar-se una qualitat que privilegiava, doncs la mateixa composició demogràfica així ho feia palès. Viuríem, a 25 anys de la promulgació de la Constitució, les conseqüències o la ressaca d’aquells moments. Veiem encara, en part, els mateixos rostres i les mateixes dependències.

 

Finalment, i per odre d’exposició, que no d’importància –doncs les tres dimensions s’interrelacionen alhora i no successivament– la cultura. He donat alguns exemples aquí i en anteriors locucions. Tota aquesta història, totes les seves transformacions han modelat l’actual forma de comportar-nos vers el fenomen de la política –que l’entenc, com ja he dit en més d’una ocasió, com la forma general de relació entre les persones (doncs l’ètica la fonamenta)– . Les nostres idees respecte com és i com ha de ser la nostra societat són les que ens impulsen a prendre la paraula, a no fugir, a administrar les nostres lleialtats –cito, per la seva utilitat, el principi de Albert O. Hirschman–.  I les nostres idees –amb les seves contradiccions– tindrien en l’oportunitat, la utilitat, la lleialtat, la convicció i la percepció que ens brinda el nostre sistema social la seva expressió darrera. Els canvis que experimenta l’Andorra del present es faran palesos més endavant, cert. Això no ens col·loca, però, com a espectadors, al contrari, som els seus protagonistes.    

"¿Puede haber una reforma cultural, es decir una elevación civil de los estratos más bajos de la sociedad, sin una precedente reforma económica y un cambio en la posición social y en el mundo económico? Una reforma intel·lectual y moral no puede dejar de estar ligada a un programa de reforma económica, o mejor, el programa de reforma económica es precisamente la manera concreta de presentarse de toda reforma intel·lectual y moral."

 

El problema ens l'exposa Antonio Gramsci a El príncipe moderno. ¿Quina és la relació efectiva entre economia i cultura? Aquest és un problema ardu sobre el qual s'han escrit una infinitat de pàgines, per la qual cosa –ja s'ho poden imaginar– no pretenc, ni de bon tros, solucionar-lo amb aquestes línies. Prou satisfet quedaré si aconsegueixo plantejar correctament els seus termes.

 

Començaré pel principi: què vol dir una reforma cultural? Per a Gramsci, marxista italià de principis del segle XX i fundador del Partit Comunista d'Itàlia, la teoria marxiana tenia un punt cec en la qüestió cultural. Però no pensava la cultura com la podem concebre avui, és a dir, com aquell camp especialitzat on operen les arts i els mitjans audiovisuals. La cultura la concebia en el seu sentit més general: una visió del món, és a dir, aquell element no material que forma part de les nostres vides. Trobem, doncs, la divisió essencial que articula el problema: la dimensió no material del món i la dimensió material –adjudicada a l'economia–.

 

Per a Gramsci –que reprèn i desenvolupa una troballa clàssica del marxisme– els sistemes econòmics posseeixen la seva pròpia visió del món, de forma que la nostra manera de produir, distribuir i consumir condiciona, en darrera instància, la nostra manera de pensar. La contribució del pensador i polític italià és que dins de la mateixa societat existeixen diferents visions del món sorgides de la recepció i interpretació que les classes socials fan de la seva posició al sistema econòmic. Parteix d'un problema que ens pot sonar: com és que, havent-hi democràcia i essent la majoria de la població els treballadors i les treballadores, els partits que els representen no guanyen les eleccions i arriben al poder polític? Gramsci ens diu que això no succeeix perquè la classe burgesa –minoritària– hegemonitza les formes de pensar, de manera que la majoria de la població aborda els seus problemes des d'una òptica única: la del poder –tant econòmic, com social, com polític–. Una reforma cultural vol dir, doncs, la superació dels prejudicis o del sentit comú, el plantejament raonat i adequat dels problemes de la nostra forma efectiva de viure. A propòsit, que la teoria de Gramsci serà molt útil als feminismes de la segona meitat del segle XX.

 

La segona dimensió del problema és l'econòmica. Actualment concebem l'economia com a capitalisme, sense preguntar-nos – o fent-ho de manera tímida– si no existeixen o són possibles altres formes de produir, distribuir i consumir. Aquest fet il·lustra la potència del plantejament de Gramsci. És aquí on entra el concepte de reforma econòmica. Amb aquest, Gramsci ens està dient que reformar la nostra manera de produir, distribuir i consumir és la manera de fer efectiu el canvi de les mentalitats, la superació de les fórmules i els tòpics sota els quals ens plantegem els problemes. Aquí es manifestaria aquella unió indestriable entre els programes de reforma econòmica i allò que en diu reforma moral i intel·lectual. Aquesta unió la descriu com a forma concreta, és a dir: palpable, no abstracta; aplicable, no especulativa.

 

Aquesta concepció gramsciana del funcionament de les nostres societats és molt útil com a eina crítica, perquè permet preguntar-nos, com a ciutadans, si els principis que trobem als discursos són robustos i veritables o si ens trobem davant de discursos buits i propagandístics, alhora que també ens permet comprovar si el que es diu d'un programa o d'una llei és allò que realment fa o no fa aquest programa o aquesta llei. Ens permet, en definitiva, exercir el pensament crític més enllà dels discursos sobre el pensament crític.

Avui vull parlar de política i de cultura. La política és una esfera que es construeix col·lectivament i que perviu en elements que en diré –per entendre’ns– externs i interns. Això vol dir que la política afecta a diferents dimensions de la nostra vida,  de les més grans –l’existència dels Estats– fins les més ínfimes – el rebut de l’aigua, les sabates que calço o una cicatriu per una intervenció quirúrgica–. Per exemple –i pel que fa a la dimensió externa– la mateixa forma dels nostres carrers o de les nostres cases ha estat decidida en reunions, en converses i en negociacions on s’han pres decisions sobre la realitat. La política –pel que fa a la dimensió interna– també es troba en els nostres cossos. El nostre mode de vida s’inscriu a la carn i el nostre mode de vida és política. I més enllà dels cossos la política també la trobem als nostres caps. Hi ha una forma de veure el món, una forma pròpia de cadascú però que no és ni inefable ni única particular. Ens marquen l’experiència, és cert, en marca l’origen familiar, és cert, i ens marca la classe social: la d’origen, la viscuda i l’esperada. I ens marca el món, tal com es presenta i es representa. I aquí és on trobem la política.

 

Sovint hem sentit parlar del sentit comú, sovint com a equivalent del seny, de la raó i de la prudència. En política se solen fer apel·lacions al sentit comú: es parla de lògica, de decisions de calaix, d’obvietats. La realitat és que el sentit comú és una construcció afectada per capes i més capes de maneres de fer i maneres de pensar. I aquestes s’han anat superposant, barrejant i superant fins que el resultat final se’ns presenta com una unitat, com quelcom obvi, quelcom de sentit comú. El cert és que aquest sentit comú té una història que podem rastrejar en els fets d’una comunitat determinada, en els corrents d’opinió, en les novetats aparents i en la tradició que es renova cada vegada que és invocada: el sentit comú és un conflicte ideològic –on la ideologia és fer passar situacions socials com a naturals i irremeiables–. Aquí és on trobem la cultura, concepte que entenc com tota aquesta acumulació d’experiència col·lectiva: de consens i de conflicte. 

 

Sé que parlo amb conceptes abstractes, difícils de delimitar en un espai com aquest, per això em preocupa definir-los a cada pas, em preocupa que allò que vull dir s’entengui.

 

A la cultura hi ha política. Acumulem experiències col·lectives i decidim com ha de ser la nostra vida. Aquí cadascú té les seves preferències que es tradueixen en les seves decisions quotidianes alhora que l’Estat determina, a grans trets, què podem fer i què no. També transmetem les nostres preferències a través de la participació política, ja sigui –en el nostre cas– a les eleccions, o a través d’associacions o de partits polítics, inclús amb la lectura dels diaris, amb el treball voluntari, amb el reproductiu i amb el remunerat, amb les mateixes discussions casolanes. Totes les nostres accions tenen un sentit polític. ¿Per què, aleshores, renunciem a ser els agents de les nostres decisions? ¿Per què viure-les des de la santa paciència? Sembla de sentit comú canviar aquesta manera d’actuar, fer-nos responsables del què fem i trobar-nos, i parlar-ne. I qui sap, potser ens adonem que les coses no són com crèiem que eren. És una proposta.