Divendres 28 de juliol el comú d’Encamp aprovava l’acord institucional tancat entre els cònsols, els grups parlamentaris del Consell General i el Govern per establir la reforma de les competències comunals i, lògicament, les properes setmanes, el mateix document anirà passant per cadascun dels plens de les altres corporacions parroquials (el de la Massana ho feia el mateix dia).
És un pas endavant, no ho negaré, però és prou obvi que el projecte, amb una forma que m’incomoda, arriba amb un endarreriment considerable per al que hauria d’haver estat una prioritat inequívoca per a Demòcrates per Andorra. I no ho ha estat fins que s’ha forçat la maquinària perquè fos així.
Diuen que de tant en tant és bo fer memòria. Durant les campanyes electorals del 2011, tant a les generals com a les comunals, DA va contreure uns compromisos amb els ciutadans sobre la necessària anàlisi de les competències i les transferències. Pocs mesos després, el gener del 2012, en una reunió de cònsols anunciaven que, si bé encara no s’havien marcat dates, la voluntat era treballar ràpidament perquè, cito textualment, “no podem estar quatre anys per aprovar els canvis”. Al consell del comú d’Encamp sembla que no ho recorden perquè d’això ja en fa una colla de dies, temps pretèrits en què els consellers percebien la mateixa compensació econòmica per la seva responsabilitat, però això ja són figues d’un altre paner.
D’aquell compromís dels màxims mandataris dels set comuns del gener del 2012 vam fer cap a l’octubre del 2013 en què, a través d’un altre acord institucional, ens congelaven les transferències per al 2014 (i anys posteriors) i el nostre cap de Govern definia aquell acord com “un pas qualitatiu molt important en pro de la sostenibilitat i el futur del nostre model institucional” i anunciava, una altra vegada, que les negociacions competencials s’iniciarien el 19 de novembre (del 2013). En la mateixa trobada els cònsols anunciaven el compromís de tenir la feina enllestida en sis mesos (anunci de l’octubre del 2013, eh).
Per no allargar la cosa, ens saltarem quan fulminen el ministre Antoni Riberaygua (que havien escollit específicament per tirar endavant la llei del joc i per liderar la tan anhelada reforma) perquè el model que posa damunt la taula, potser amb massa sentit d’Estat, sembla que a alguns mandataris comunals no els va gaire bé.
I així fem cap al 28 d’abril del 2014 (pocs mesos abans de les eleccions comunals), amb un nou acord institucional, però ara sobre delimitació de competències i transferències. Un document que, més enllà de la superfoto que l’acompanyava, insistia en les ganes d’assolir un acord definitiu durant el mandat següent. A Groucho Marx li hauria encantat!
S’enceta el nou mandat i es reprenen les reunions entre cònsols i Govern, que una mica més tard agafen forma de taula tripartida entre grups parlamentaris, cònsols i Govern. No hem d’oblidar, però, que tot plegat coincideix amb la negativa del Partit Socialdemòcrata a donar suport a una nova congelació, ara ja injustificada, de les transferències.
Com que el temps colla i ja som vora l’estiu del 2017 el Govern té en compte una part de les demandes del grup parlamentari socialdemòcrata que, com que han fet perdre tant de temps als ciutadans i ara sembla que hi ha pressa, assoleixen com a mínim el compromís de treballar-hi. Aquest és el document que teníem damunt la taula del consell al comú d’Encamp la setmana passada. Un text en forma d’acord institucional entre els grups parlamentaris, els cònsols i el Govern que inclou una sèrie d’aportacions que reclamàvem des del PS i que sembla que no els violentaven tant. Entendran que des del PS+I a Encamp hi vam votar a favor perquè, malauradament, sembla que és l’única escletxa que ens queda i perquè recull, com a mínim, uns compromisos en matèria d’infància, adolescència i joventut que qualsevol responsable públic amb una mica de sentit d’Estat hauria de tenir presents. I no els enganyarem: confiem que s’executin amb una diligència amb prou sentit d’Estat, també.
Que aquest acord és un pas important per a nosaltres, no els ho negarem, però no ens estarem de dir que és petit, massa petit. Ara bé, mentrestant i per a desgràcia dels interessos comuns dels ciutadans, des de la majoria demòcrata de la nostra parròquia seguiran defensant aquell model de transferències que defineixen com a “tan solidari” mentre forcen un establiment de criteris perquè el repartiment quedi com està i perpetuar l’actual model de finançament de les parròquies. Sí, aquell model que tan divergeix (ironia mode on, que diuen) de l’oportunitat històrica que proclamaven el gener del 2012.
