El conseller general del PS i president del grup mixt fa balanç d’aquests dos primers anys de legislatura i exposa les dificultats de relació i diàleg amb el grup de la majoria per la manca d’un interlocutor clar. Pere López carrega contra el desgavell de la política sanitària demòcrata i adverteix que si no es recullen les aportacions del PS no es donarà suport a la reforma de les competències i transferències.
Com valora aquests dos primers anys de legislatura?
El balanç és força pobre, la veritat. Tot i que en el seu moment es van avançar les eleccions perquè es deia que es volia continuar amb un treball de reformes i que calia posar-s’hi al més aviat possible, és evident que en aquests dos anys cap de les reformes que no es van fer en la primera legislatura s’ha tirat endavant. Aquesta legislatura s’està caracteritzant més per les errades, pífies, desmentiments, accions que faig i que no faig per part d’un Govern que a hores d’ara està molt desorientat i mancat de rumb que no pas per una altra cosa.
L’inici va estar marcat per l’afer BPA, que encara s’arrossega amb la comissió especial. Servirà d’alguna cosa?
Cada vegada som més escèptics. En una primera etapa ens vam mantenir no en silenci però sí amb intenció de treballar-hi i aportar perquè la comissió donés resultats, i darrerament hem estat més crítics. S’està començant a constatar que aquesta comissió oferirà segurament pocs resultats i que el seu fracàs es deu al model de comissió pel qual es va optar i pel seu abast. I en aquest sentit són tan responsables el grup demòcrata com el grup liberal. Nosaltres enteníem que per l’excepcionalitat dels fets es requeria una actuació contundent des del Consell General, i en aquest sentit ens semblava que el més escaient era crear una comissió d’investigació.
Servirà com a mínim per proposar mesures o marcar la línia a seguir per reforçar el sistema financer i el seu control?
Servirà per a algunes obvietats, com que l’INAF ha de supervisar les assegurances, que s’ha de reforçar..., però més enllà de les qüestions òbvies, a més a més dels problemes pel tipus de comissió i la forma com s’està treballant, hi ha discrepàncies amb el Govern en algun dels temes que havien de ser objecte de la comissió.
Com per exemple?
El Govern aposta per ser membre del Fons Monetari Internacional i fins i tot ha començat el seu camí en aquest sentit, i des de la comissió, o com a mínim des del PS, pensem que hi ha altres prioritats abans que aquesta inclusió a l’FMI, que és molt costosa, tant per diners com per l’esforç que suposa a nivell estadístic i altres qüestions que a hores d’ara el nostre país no té. A més està més pensat per a una qüestió de fallida de país que no per un problema de liquiditat del sistema financer, i per tant no resol el problema principal apuntat per la crisi de BPA. I aquí tampoc hi ha hagut, a hores d’ara, la capacitat de trobar un alineament amb el Govern.
Com és la relació amb la resta de grups parlamentaris i dins el grup mixt?
La relació, a excepció de DA, és bona i amb els altres integrants del grup mixt no hem tingut cap problema en el funcionament del grup, que ens obliga a prendre decisions conjuntes. Amb el grup liberal, i més enllà de les diferències polítiques i ideològiques, pel que fa a operativa no hi ha problemàtica i amb el grup demòcrata sí que ens està costant una mica més.
En quin sentit?
Hi ha més dificultats de relació i de diàleg. Crec que al grup demòcrata hi ha una manca de lideratge, els presidents estan força diluïts i, en determinats moments, desapareguts, i per tant a vegades costa trobar interlocució i saber amb qui es pot parlar. I qui sembla que s’està erigint en portaveu, que no en líder, és el conseller Carles Jordana, que cal recordar que és un conseller trànsfuga escollit d’un altre partit, que sembla que està fent mèrits i busca reforçar la seva posició, i és públic i notori que el seu estil és agressiu, de menystenir tot el que ve de l’oposició, des de les intervencions fins a totes i cada una de les esmenes i propostes.
Des del Govern i el grup de la majoria s’han queixat d’un excés de preguntes.
Una part és perquè aquest Govern no dona mai informació, i no només s’han queixat els grups polítics sinó també la societat civil. Però hi ha dos factors més: d’una banda, un Govern que comet moltes errades, des de coses molt importants i grosses fins a d’altres del dia a dia, que estan provocant tota una sèrie de preguntes i demandes d’informació, i de l’altra, tot l’afer BPA, que també ha generat moltes preguntes.
Com valora el debat monogràfic de polítiques socials? És una fórmula exportable a altres temes?
És una fórmula molt apropiada perquè, si no, no hi ha un lloc per poder debatre un tema amb profunditat i poder-ne parlar, ja que les preguntes parlamentàries no donen aquest joc. Quant al balanç, és molt positiu. Hi havia hagut sempre les dues versions que si retallades sí o retallades no amb la reforma de la Llei de la CASS i la Llei de serveis socials i sociosanitaris, i vam fer una sèrie de demandes d’informació prèvies a aquest debat, i amb els números a la mà va quedar molt clar que hi havia hagut retallades en pensions d’invalidesa, de jubilació, que s’havien retallat les prestacions en cas de malaltia de llarga durada, que s’havien retallat les baixes mèdiques... I que, en algun cas, aquestes retallades eren del 20%, del 25% i fins i tot del 30%. A partir d’aquí que cadascú tregui les seves conclusions, però el debat va aclarir que la reforma del 2014 es va fer amb criteris economicistes i ara ho estan veient els ciutadans.
Creu que la reforma sanitària serà realitat aquesta legislatura?
Si hi ha moltes coses que no han estat abordades per DA, la política sanitària segurament és el desastre més gros dels sis anys del Govern d’Antoni Martí i DA. L’únic que s’ha fet és deteriorar la política sanitària dia sí dia també. Al llarg d’aquests sis anys s’ha fet tota mena de presentacions i s’ha creat tot tipus d’òrgans assessors i plans directius, però no s’han pres les decisions que calia prendre. També hem vist, a través dels informes d’Intervenció i del Tribunal de Comptes, els desgavells organitzatius, administratius, operacions que generen molts dubtes sobre el bon ús dels diners en el món de la sanitat..., i a hores d’ara encara estem en aquesta mateixa situació. Hi ha una llei important, com la de drets i deures dels pacients i la història clínica compartida, que és més una llei ideològica i filosòfica que no una llei de millora de la gestió del món sanitari. Coneixent el projecte de DA, caracteritzat bàsicament per no tocar res que pugui provocar reticències o queixes, no confio que aquesta legislatura es prenguin decisions valentes en el món sanitari, en les relacions CASS-SAAS i professionals liberals, i acabarem aquests vuit anys d’Antoni Martí, a part del dèficit, amb un desgavell organitzatiu en el món sanitari que serà una herència molt complicada de gestionar pel proper Govern.
Com valora l’estudi actuarial de la CASS i la fermesa del Govern en el sentit que no s’apujaran les cotitzacions aquesta legislatura?
En aquesta qüestió penso que el Govern ha eludit part de les seves responsabilitats. L’estudi és clar en el sentit que apunta que en una sèrie d’anys és necessari apujar les cotitzacions per poder finançar les jubilacions. Són perfectament comprensibles les queixes dels ciutadans i dels empresaris que abans d’afrontar aquests increments i quantificar-los cal posar ordre en tota la gestió sanitària i de la CASS. Però, com que això no arriba, el Govern no pot eludir la seva responsabilitat de diferenciar la branca de jubilació del finançament del món sanitari. En la línia del projecte demòcrata, una herència complicada per al proper Govern.
Un cop analitzada la documentació, com veu la reforma de les competències i les transferències?
Ens hem de mantenir en el que el congrés del PS va aprovar i que la setmana passada va actualitzar una mica el comitè directiu. Pensem que després de 25 anys és el moment de plantejar-se si no hi ha determinats serveis als ciutadans que tenen més lògica que es prestin des d’una òptica nacional, per una qüestió econòmica però també per homogeneïtzar serveis i prestacions, ja que a més són competències que al seu moment la Constitució no va atorgar als comuns. Competències com les escoles bressol, la política social o les polítiques de joventut, ja que hi ha cada vegada més problemes amb joves en situacions personals complicades i situacions de risc, creiem que és el moment que passin a ser nacionals. Per oferir un millor servei i per poder també donar realment resposta als diferents col·lectius, ja sigui gent gran, joves... Són qüestions que cal posar damunt la taula i així ho farem, ja que pensem que la lògica porta que abans de parlar de les transferències, i d’entrar en els parroquialismes i la situació particular de cadascú, cal definir les competències i evitar les duplicitats, problemàtiques i polítiques que no s’estan fent bé. També volem posar damunt la taula la protecció del patrimoni cultural, cedit l’anterior legislatura als comuns en una línia contrària a la que pensem que és lògica.
I pel que fa a les transferències?
També en la línia del que el congrés va aprovar, ens sembla que cal donar més pes a la població. Si els comuns donen serveis a ciutadans és evident que on hi ha més ciutadans es necessita més volum de serveis. Això no vol dir que no pugui haver-hi altres criteris de solidaritat o els que es vulguin establir, però la principal necessitat de serveis ve del volum de ciutadans que hi ha a la parròquia. A més, ens sembla que hi ha alguns criteris, com per exemple el territori, que estan sobredimensionats perquè tenen una aportació econòmica molt important, i amb la bona feina tècnica que s’ha fet quan vas a veure el cost del territori pur, és a dir els boscos, veus que hi ha una desproporció entre els ingressos que s’atorguen per aquests criteris i el cost que realment toca. La voluntat és buscar un criteri que sigui just i representatiu independentment de quin és el resultat dels números. En el moment que anem a veure quin és el resultat final per a cada una de les parròquies ens allunyem una mica, s’ha buscat una sèrie de criteris perquè tot quedi igual i cada parròquia rebi el mateix que rep ara. Penso que de tot això se n’ha de poder parlar obertament i veure quina és l’opinió que en té cadascú. Aquest és el nostre posicionament com a partit, i sempre amb la voluntat de poder escoltar criteris i propostes millors que hi pugui haver, el que no podem entendre és el que s’ha tancat, ja que hi ha moltes coses a parlar.
Quin marge de maniobra hi ha doncs davant aquest primer acord entre Govern i comuns?
Més que un acord penso que hi ha una feina tècnica de base que és bona en el sentit de veure què costa cadascun dels serveis per a cada un dels comuns, què cobren... S’ha fet un primer document de base, un primer document, però treballat pel Govern de DA amb uns cònsols la gran majoria dels quals, a excepció del de Sant Julià de Lòria i la Massana, són de DA, i per tant és un projecte que recull l’opinió d’una mica més d’una tercera part dels ciutadans que voten al nostre país, perquè n’han quedat fora les minories comunals, els partits amb representació al Consell, i per tant hi ha molta més gent representada a fora que a dintre. Si aquesta reforma vol ser permanent s’haurà de consensuar més àmpliament, ja que a hores d’ara és un projecte molt de DA. Si es vol recollir les sensibilitats del PS i les opinions i que en puguem parlar... Si no hi ha recollides algunes de les nostres propostes difícilment hi podrem donar suport. Tampoc no pretenem que se’ns doni l’ok a tot, però penso que els debats que plantegem són debats que cal tenir.
A hores d’ara els tres vots dels consellers del PS són claus per a aquesta reforma. Els dona força això en la negociació?
Sí, però tampoc en volem fer un ús. Nosaltres ja vam començar a treballar en aquest projecte quan estàvem al Govern i després a l’oposició, el 2014 ja vam treballar una nova proposta de competències i transferències, que vam posar a disposició del cap de Govern després de la dimissió del ministre Riberaygua, en vam tornar a parlar en el darrer congrés... El que plantegem ara no són coses improvisades, sinó coses de molt sentit comú. S’ha de parlar clar, potser el que molesta és la paraula nacionalitzar, que a mi no em molesta. Portat al límit es podria organitzar també la sanitat o l’educació parròquia per parròquia si hi ha algú que està disposat a pagar-ho. És evident que organitzat des d’un únic bloc nacional té un cost i organitzat en set caixes petites té un cost multiplicat. Si algú ha entès que determinades polítiques s’han de fer així també ha d’explicar que això suposa més dèficits o més impostos per als ciutadans per tenir els mateixos serveis i, en algun cas, potser pitjor.
Veu predisposició per fer tot aquest debat? Hi ha prou temps per afrontar-lo?
El que volem és tenir tot aquest debat, que potser amb els cònsols no ha estat possible perquè ha estat un treball més numèric i quantitatiu. És evident que és una reforma que no es pot fer cada dia, i fer-la de qualsevol manera i no afrontar debats de fons sobre polítiques importants que no estan funcionant bé seria una errada. Si no es fa ara, segurament passaran molts anys fins que es pugui tornar a fer, perquè d’aquí quatre dies som a final de legislatura i després hi ha eleccions comunals, i per tant si no es resol en els propers mesos o al llarg d’aquest any ja se’n va a l’any 2021.
També ha estat fins ara una legislatura marcada per determinats comportaments d’alguns polítics que han fet que des del grup demòcrata es vulgui impulsar un text per regular les incompatibilitats.
Hi ha una base de treball, però la veritat és que no s’està avançant gaire. És veritat que han passat coses que no havien passat en anteriors legislatures, i totes al voltant del projecte de DA. A mi em sembla que la qüestió de les obres del senyor Antoni Martí quan era cònsol a la seva parròquia no és una qüestió menor, però la companya Rosa Gili ha demanat la informació i quan es rebi en farem el seguiment, però tot apunta que hi ha hagut actuacions que no han estat les més idònies ni adequades. Potser sí que cal una regulació, però en tot cas no es poden excusar les actuacions en l’absència de legislació. Òbviament, la dimissió d’un ministre, d’una consellera general i altres membres del Govern que també han tingut situacions complicades és molt mala notícia perquè finalment és un descrèdit per a la classe política.
