habitatge

Una part important de la població andorrana considera que el preu de l’habitatge és, actualment, el problema més greu que ha d’afrontar. Encara són molts més aquells als qui el cost del seu pis o les dificultats per trobar-ne un d’adient a les seves necessitats els produeixen greus contratemps en el pressupost familiar o personal o en el seu dia a dia.

 

Sembla doncs poc discutible el fet que trobar un pis digne per viure i fer-ho a un cost assequible, que no es mengi un percentatge massa elevat del salari que es percep, s’ha convertit en un autèntic maldecap per a molts ciutadans, siguin residents o temporers. En aquest darrer cas les dificultats suposen un maldecap tant per les persones que vénen a ajudar-nos a tirar endavant els serveis turístics del nostre país com per a la majoria d’empreses vinculades al sector, amb entre altres dificultats increments dels seus costos.

 

I davant d’aquesta realitat tan evident, què ha estat fent el nostre Govern? Quines mesures ha implementat l’executiu de Demòcrates per Andorra (DA) per intentar facilitar l’accés a un habitatge digne a la nostra població? Un podia pensar que un govern responsable haurà previst afrontar aquesta conjuntura i haurà treballat en plans i mesures ambicioses que permetessin una millora real de les dificultats que estan generant preus cada cop més elevats –que s’agreujarà més pel trasllat als preus actuals d’un IPC molt alt del 2,6%–, la manca d’oferta de cert tipus de pisos i, per què amagar-ho, actuacions molt properes a l’abús, si és que directament no ho són, per part d’alguns –reitero, només alguns– propietaris.

 

Si algú pensava això, lamento fer-li veure que estava del tot equivocat. El que ha passat ha estat, justament, tot el contrari. Per exemple l’any 2016 el Govern de DA va prendre la decisió de suprimir el departament d’habitatge argumentant en la decisió que ja no hi havia la problemàtica (ni en quantitats de pisos ni en preus de lloguer) que havia existit en anys anteriors.

 

Tota una demostració de previsió! En una recent sessió del Consell General vaig preguntar on es podia consultar l’estratègia nacional d’habitatge (posant a tall d’exemple les existents a Mònaco, Luxemburg o a Catalunya). La resposta va ser que no existeix cap estratègia nacional ni cap document realitzat pel Govern amb mesures per afrontar la problemàtica de l’escassetat i l’augment de preus de l’habitatge. Queda doncs ben clar que, mentre els darrers anys l’oferta de pisos de lloguer ha anat caient al mateix temps que els preus i les dificultats per a moltes persones i famílies per trobar un lloc on viure s’han incrementat, l’Executiu ha restat en un estat de paràlisi permanent. Tanta paralització com la pàgina web centrada en aquest àmbit, que porta en procés d’actualització durant molts i molts mesos. A més a més, el nostre país no disposa encara d’un registre de la propietat (històrica proposta reclamada des del PS) fet que provoca que el Govern reconegués en aquella mateixa sessió de control que ni tan sols té una aproximació sobre la xifra de pisos buits que hi ha a Andorra ni de quins són els motius de la seva manca d’utilització.

 

Per tant; com es pot afrontar el problema d’habitatge sense una estratègia global? Sense un departament específic? Sense mesures per mobilitzar el parc immobiliari? Sense saber per part del Govern quants pisos estan buits, on estan i quins problemes els afecten? Impossible, no? I encara més quan tenim a DA, en realitat, no li estan preocupant les dificultats que suposa l’habitatge per a molts ciutadans.

 

Analitzant, per exemple, en el discurs demòcrata en el darrer debat a la totalitat del pressupost, al conseller general de DA Miquel Aleix ens va quedar ben clar que al cap i a la fi la política d’habitatge de DA és «el mercat». És aquella cèlebre frase d’un exministre del PP i principi neoliberal on els hagi: «És el mercat, amics».

 

Contradictori, molt contradictori amb aquest discurs és el fet que, en canvi, el Govern sí que incideixi en el mercat destinant importants quantitats de diners per impulsar determinats sectors, com succeeix amb la rehabilitació d’edificis o amb la compra de vehicles energètics fet que no només compartim sinó que vam impulsar i crear quan vam ser al Govern; i molt més ho és encara el volum de diners destinats a inversió en obra pública amb veritables excessos en inversió i reinversió en via pública.

 

Algú es podria preguntar si aquesta inacció respon més aviat al fet que a bastants importants membres de DA ja els va bé en el fons aquesta llibertat de mercat perquè en són segurament els principals beneficiaris i no han badat ni boca en els darrers anys de desenfrè del mercat, al que ens segueix abocant DA.

 

No deixa de ser, però, més que una nova mostra de la forma de fer habitual de DA: governar únicament per a uns quants i deixar la resta de la ciutadania a l’estacada. Res de nou.